No pot passar desapercebut!

Crec que en aquests moments és necessari parlar una mica de política i sobretot en el context actual. La setmana passada els diaris italians anunciaven la voluntat de Berlusconi de canviar la Constitució italiana.

Els meus companys de pis estan estudiant jurisprudència i els hi vaig preguntar què en pesaven de les intencions de Berlusconi. La resposta va ser clara i contundent: vol fer que el país deixi de ser una democràcia per esdevenir una dictadura. En poques paraules em van explicar el que pretenia: dotar de més poders el primer ministre (ell, clar...) i estar per sobre de totes les desicions el Parlament i del sistema judicial. És a dir, fer un sistema presidencialista com als EUA, amb una única, però transcendental diferència, a Itàlia el president no és elegit directament pel poble, sinó pel Parlament (com a l'Estat Espanyol).

Berlusconi ho emmascara dient que vol regenerar el poder judicial. Però senzillament ho vol fer per purgar els jutges d'esquerres (que en són la majoria) que volen obrir diferents processos contra ell per corrupció. Però què volem esperar d'un home que vol aprovar una llei d'immunitat judicial per la seva persona? La qual, per sort, no va tirar endavant.

En fi, la situació és preocupant. Els italians amb qui parlo coincideixen en una cosa: la democràcia a Itàlia s'extingeix. I no només a Itàlia. Com a ciutadans hem d'estar atents amb el que volen fer amb nosaltres i no acceptar-ho com si fóssim els seus esclaus.

Plaers italians I...

Després d'un bon sopar amb els meus companys de pis (sí! em van preparar una carn al forn boníssima) començo a sentir un rebombori pel corredor, passos,  crits (amb italià, lògicament). De sobte, piquen de forma contundent a la porta de la meva stanza. Obro i tots entren dins. Per situar-vos en el temps, eren les 10 de la nit.

Una vegada dins, continuen discutint entorn a quina pizzeria poden anar ara i quina és la més bona. Cadascú deia la seva. Jo pensava: Ara una pizza? Però si pràcticament acabem de sopar! Els hi demano perquè volen una pizzeria ara. Tots em miren i un em pregunta: No has menjat mai pizza alla Nutella?

En fi, vam anar uns quants a comprar i el resultat el podeu veure aquí! Millor que les crêpes!

Com poden ser els aniversaris lluny de casa...

Abans de començar a parlar dels meus plaers, deixeu-me confessar que he tingut molta sort amb els meus companys de pis, s'han portat molt bé amb mi, un dia tant especial com aquest, en el qual vaig enyorar la meva Pàtria i a la gent que estimo. El que anava dient, el dia del meu aniversari (3/10/2009), a banda de desitjar-me "tanti auguri" aquesta bona gent amb la que visc hem van organitzar un dinar. Val a dir, que als italians tampoc has d'insistir massa per preparar un dinar... un sopar.... en fi, que tot el que estigui vinculat amb el menjar: "un piacere!"

El fet que fos improvitzat no va permetre que el dinar fos molt a la italiana, sinó que va consistir en unes hamburgueses amb patates al forn (no fregeixen massa aquests...). Això si, les hamburgueses de primera qualitat! Són molt escrupolosos amb el menjar! I de postres no podria faltar el gelat amb cafè! Sí tot junt!

Boníssim!

No us preocupeu que del menjar no serà la única vegada que en parlem!

Gràcies per les vostres felicitacions!

Parma

Qui més qui menys ha sentit a parlar de les òperes de Giuseppe Verdi. Aquest gran compositor romàntic que va néixer justament a la ciutat que vam tenir l'oportunitat de visitar diumenge passat. Parma no és una ciutat massa gran, però gaudeix d'un centre històric realment bonic, on es mesclen edificis del renaixement amb palaus del segle XV, XVI i fins el XIX, tot hi així no li fa perdre gens d'encant.

Sortim de l'estació. Caminem uns metres i sentim el repicar d'uns timbals que ressonaven per arreu. Casualment, aquell diumenge (27 de setembre) la ciutat estava en plena celebració. Vam poder deduir que eren unes jornades històriques en les quals feien reviure personatges del segle XIV que passejaven pels carrers actuals. És tradició en aquesta zona d'Itàlia que cada poble tingui una esquadra de i bandieranti que són un grup de nois i noies que competeixen realitzant autentiques acrobàcies amb banderes. Les llancen a grans altures, les agafen, tot plegat mentre dansen al so dels tambors i les trompetes.

El símbol de la ciutat, com en moltes altres de la zona és l'església i el baptisteri, els quals es troben en la plaça del Duomo. Per una banda, la catedral, una autèntica representació del romànic llombard que es contraposa al conegut renaixement florentí. L'interior és bellament decorat amb pintures del famós Correggio. Al seu costat s'alça el Baptisteri construït en marbre rosa i que marca el canvi entre el romànic i el gòtic. En fi, la seva meravellosa arquitectura demostra que antigament havia estat l'esplendorosa capital del Ducat de Parma i Piacenza.

I evidentment, no cal anomenar que és la ciutat que dona nom al tant conegut formatge Parmigiano-Reggiano i il Proscutto di Parma.

Bologna, una segona casa

Demà farà una setmana que vaig aterrar en aquesta ciutat del nord d'Itàlia. Capital de l'Emilia Romagna, capital de la cultura i del pensament. Els primers dies el cel era cobert, de tant en tant algunes gotes es deixaven caure damunt la ciutat. Els porxos evitaven que et mullessis, la gent hi feia vida normal aixoplugats de la pluja. Finalment, el temps va canviar i el sol inundà de llum els carrers.

Aquesta tarda ja tindré les claus del meu pis. Les quatre parets que les anomenaré casa meva durant nou mesos. És un pis compartit amb italians i italianes que saludaré a diari i seran amb qui parlaré mentre dino o sopo. Realment tinc ganes d'introduir-me per complet en la dinàmica de la ciutat.

En un inici et sents fora de lloc i els dubtes existencials més bàsics es fan presents. Però veient el suport que m'enviaven els qui més estimo de Barcelona, em va donar forces. Ara començo a identificar els carrers que vaig trepitjant amb recurrència, els comerços que freqüento, com a propis, com quelcom que ja forma par de mi. Tot plegat em diu que ja estic fent els primers passos d'aquesta nova vida que m'espera.