Parma

Qui més qui menys ha sentit a parlar de les òperes de Giuseppe Verdi. Aquest gran compositor romàntic que va néixer justament a la ciutat que vam tenir l'oportunitat de visitar diumenge passat. Parma no és una ciutat massa gran, però gaudeix d'un centre històric realment bonic, on es mesclen edificis del renaixement amb palaus del segle XV, XVI i fins el XIX, tot hi així no li fa perdre gens d'encant.

Sortim de l'estació. Caminem uns metres i sentim el repicar d'uns timbals que ressonaven per arreu. Casualment, aquell diumenge (27 de setembre) la ciutat estava en plena celebració. Vam poder deduir que eren unes jornades històriques en les quals feien reviure personatges del segle XIV que passejaven pels carrers actuals. És tradició en aquesta zona d'Itàlia que cada poble tingui una esquadra de i bandieranti que són un grup de nois i noies que competeixen realitzant autentiques acrobàcies amb banderes. Les llancen a grans altures, les agafen, tot plegat mentre dansen al so dels tambors i les trompetes.

El símbol de la ciutat, com en moltes altres de la zona és l'església i el baptisteri, els quals es troben en la plaça del Duomo. Per una banda, la catedral, una autèntica representació del romànic llombard que es contraposa al conegut renaixement florentí. L'interior és bellament decorat amb pintures del famós Correggio. Al seu costat s'alça el Baptisteri construït en marbre rosa i que marca el canvi entre el romànic i el gòtic. En fi, la seva meravellosa arquitectura demostra que antigament havia estat l'esplendorosa capital del Ducat de Parma i Piacenza.

I evidentment, no cal anomenar que és la ciutat que dona nom al tant conegut formatge Parmigiano-Reggiano i il Proscutto di Parma.